PS08' (Dia 2)

Divendres començava amb The Sonics i Portishead(again), aquesta vegada en petit format. Com que no em venia de gust tornar a repetir l'experiéncia del dia anterior vaig optar per começar el dia amb una bona sessió de garatge. I va estar tot un encert.The Sonics són contemporanis del Beatles, però malauradament no van triomfar gaire. El seu rock aspre, precursor del só dels Stooges o dels MC5, era massa dur per las radiofórmules de l'época i han hagut d'esperar dins ara per disfrutar del reconeixament que no van tenir al seu moment. Home, no és mouen gaire, però conserven encara la veu, las ganes i tenen tot un arsenal de cançons que fan imposible estar-se quiet.
Jo si arribo a la seva edat vull ser com aquesta gent(però sense codi de barres). Quina marxa! En acabar el concert s'em va girar McEnroe i em va dir: "Jo per mi com si marxem ara mateix. Ja he vist el que havia de veure. Res del que vingui ho podrà millorar".

Vam provar pels diversos escenaris i com res del que hi havia ens interesava gaire vam aprofitar per menjar uns falafels i anar saludant als coneguts, per que encara que aquesta mena de festivals vulguin vendre una imatge cosmopolita, sempre t'acabes trobant a tothom: a l'entrada, a la cua dels tickets, entre escenari i escenari, als lavabos,... De fet aquests festivals són el més semblant a las fires de poble de tota la vida. Només faltàven las atraccions, la tómbola i la caseta de tir... Jo vaig llençant idees als organitzadors...Va arribar l'hora dels Devo. Aquests tampoc és que siguin uns nens precisament però el seu show és força divertit. Amb la seva música 80's propera a Talking Heads i a B52's, las sevas disfreses d'androides i la seva actitud dadaista es van posar al públic a la butxaca de seguida.



Jo no es que sigui un seguidor de la banda però m'ho vaig vaig pasar de conya. I tot i el "coitus interruptus" que va soposar la tallada de corrent a la darrera cançó els paios s'en van sortir força bé i van arrodonir una gran actuació.

Després dels Devo, el no res. Ni Cat Power(ni fú ni fuá), ni Fuck Buttons(soroll sense cap sentit), ni A Place to Bury Strangers(res de nou al món del metal), ni els Model 500(electrónica pelma), ni The Gol Team(una mena de Spice Girls indies), van aconseguir emocionar-me ni una miqueta. A sobre vam perdre de vista a la gent i no hi havia manera de que agafesin el móvil.

Entre que estava força cansat, que els colegas havien desaparegut, que els grups que actuaven no em molaven, que l'únic concert que m'interesava una mica, el de The Rumble Strips, feia pinta de començar a las 4 de la matinada i que encara quedaven dos dies de festival, vam decidir que ja els veuriem en una altra ocasió i vam marxar.
_